Minsk (tercera part)

Necessitava beure.
La meva amiga Catherine estava més pendent dels seus nous amics, inclosa la Hanna, que de mi i en aquell moment de desconsolat abandonament vaig caure en dos fets importants.
El primer és que estant en terres russes encara no havia provat el vodka i el segon és que encara no havia demanat música a cap local dels que havia estat. 

El primer era fàcil de satisfer, em vaig fixar que la gent es fotia el vodka sol servit en unes petites gerres i en moltes taules buides hi havia vasets amb la preuada medicina, vaig triar-ne un mig ple i me'l vaig fotre d'un sol glop. Ja veia les coses d'una altra manera, ara necessitava escoltar música una mica decent, mentre ballava amb la Catherine i la Hanna encara es podia aguantar però ara ja es començava a fer insuportable.

Vaig dirigir-me amb pas ferm cap a una bella donzella, que no sabria explicar perquè però semblava que estava allà esperant-me, li vaig comentar que estava tenint una nit molt difícil i necessitava sentir una cançó, si ella seria tan amable d’ajudar-me, que segur que el DJ li fotria més cas que a mi. Ella va riure i em va agafar pel braç, el seu contacte va tenir un efecte sorprenent sobre mi, talment com si despertés d'un malson.

Em vaig girar cap a la pista on hi havia els meus amics i de cop i volta ho vaig veure tot molt clar. La Catherine no era una dona qualsevol, era la pura encarnació de Satanàs que s'alimentava de les pobres ànimes que se li creuaven pel davant, un per un vam anar caient sota el seu encanteri, els dos admiradors del Doodah King Bar, jo mateix, la Hanna, el pobre desgraciat que encara la tenia eixarrancada a sobre.... vaig mirar amb nous ulls a aquella noia que encara em tenia ben agafat pel braç i amb qui estava en deute.
Definitivament m'agradava!

Vam demanar una cançó que no ens van posar, vam sortir del Coyote Bar amb llum de dia i vam compartir el taxi cap a casa. L'endemà al matí, dolorosament d'hora pel matí (amb la típica ressaca bielorussa), mentre fèiem les maletes el Papi cap a Barcelona i jo cap a Vílnius, la meva amiga m'enviava sms i em deia que era una llàstima que marxés, jo la vaig trucar i li vaig dir que la meva visita a Vílnius podia esperar un dia mes i que em quedava a Minsk.
Vaig passar tot el diumenge amb ella, vam quedar pel centre (per cert, molt a prop on 24 hores més tard hi hauria un atemptat amb una dotzena de morts), i em va ensenyar una mica el centre de la ciutat. Va ser el final perfecte a un grandíssim cap de setmana.

L'endemà sí vaig marxar cap a Vílnius, m’hi vaig estar un parell de dies amb uns amics que fa poc que s'hi han instal·lat, vaig aprofitar per pair una mica tot el que havia viscut en terres bielorusses, massa emocions fortes per una sola persona.
Un cop a Terrassa, al sofà de casa meva, repassava les fotos i recordava totes les vivències amb el Papi, després d'uns quants dies per agafar distància i perspectiva ja tenia el cap clar i sabia el què havia de fer; total, estava en deute amb la meva amiga: comprar un altre bitllet a Minsk!

 abril 2011

Minsk (segona part)

El dissabte ens vam llevar a una hora prudent per patejar una mica la ciutat i confirmar el que sospitàvem de la nit anterior, a Bielorússia hi ha les ties més bones del món.
Fent mojitos en una cafeteria del centre no donàvem crèdit al què vèiem, algú hauria de fer un estudi seriós de filogenètica geogràfica, en cas de que això existeixi, i explicar el perquè en aquesta franja de l'europa oriental, començant per Estònia a acabant per Ucraïna, existeix aquesta alta concentració de dones tan guapes.

I amb aquest dubte existencial de la naturalesa humana en ment arrancava la nit de dissabte; les nostres amigues Angelina, Elena i Hanna van tenir l'amabilitat de passar-nos a buscar i portar-nos a degustar gastronomia bielorussa a un restaurant típic d'allà. Era bona idea, així descansàvem de la pizzeria del costat de l'hotel.
El que no sabíem d'un restaurant típic bielorús és que també és típic que només paguin el convidats, o potser només va ser típic aquella nit. L'Angelina encara ens va donar les gràcies però quan la Hanna (la israeliana pacifista) i la Elena (la vampiressa amnèsica) no van ni acabar de sopar amb nosaltres perquè van aparèixer un amics seus russos ja dubtàvem una mica de la qualitat de la seva amistat.
Després de sopar vam anar al Doodah King Bar, un local de concerts on s'havia de pagar entrada, la Hanna reapareixia, se'm va posar al costat i em va dedicar un dels seus millors somriures. Si li volia que li pagués l'entrada ho tenia clar, jo ja estava fart de fer de caixer automàtic, si vols festa que te la pagui el teu col·lega rus.

El Papi i jo vam entrar sols. El local era immillorable, dels que a mi m'agraden, música en directe, la gent deixada anar amb ganes de passar-s'ho bé, bon lloc per utilitzar una de les meves tàctiques de primer contacte, la de la foto!
Vaig demanar que ens la fes la primera que va passar, allà podies triar a l'atzar tranquil·lament, mentre ens enquadrava i enfocava el Papi i jo no podríem creure el què teníem al davant. Però tu estàs veient el mateix que jo??!! Aquella tia estava fora d'escala, espectacular amb totes les lletres. Era la Catherine, la protagonista absoluta d'aquella nit.

M'estalviaré descriure com és la Catherine, només diré que destacava exageradament per sobre de les demés miressis per on la miressis, i vull recordar que les demés eren bielorusses.
I naturalment tenia molts admiradors, n'hi havia un parell de fixes que s'alternaven, el primer la treia a ballar i el segon se li acostava per darrera i li deia coses a cau d'orella. Amb tot això s'hi sumaven els atacs esporàdics de la gent que anava passant.
Sembla mentida que amb tot aquest tràfec tingués temps per estar per mi, però així era, la Catherine tenia temps per tothom.
Xerràvem, llavors s'excusava un moment perquè l'admirador número 1 la treia a ballar, tornava, l'admirador número 2 li deia coses a l'orella, seia amb mi i continuàvem xerrant, tornava l'admirador número 1... durant els interludis jo m'anava fotent les seves copes, pagades entre tots els admiradors, en tenia una bona pila i no li convenia beure més, portava un pet important. Cada cop que tornava de ballar em preguntava el mateix, com és que has vingut a Minsk? A priori la conversa podia semblar molt repetitiva però no era el cas ja que jo sempre responia coses diferents: perquè el mes passat no tenia ni puta idea d'on era Minsk, perquè havia vist al youtube una entrevista molt catxonda amb el seu president Lukashenko, perquè l'havia vingut a buscar a ella, etc....

En aquell ambient tan agradable l'Angelina va aparèixer, ens deia que estaven amb els russos al Coyote Bar i que s'hi estava tan i tan bé. A l'Angelina li sabia greu haver-nos deixats tirats i ens venia a buscar però per mi ja podia ser la rehòstia el Coyote aquest que jo no em movia del costat de la meva nova amiga, llavors l'Angelina li va proposar acompanyar-nos i ella va acceptar.

La sortida del Doodah King va ser per gravar-la, els dos admiradors que esportivament s'havien anat alternant perdien els papers i l'agafaven perquè no marxés, ella se'ls va treure de sobre com va poder i finalment vam posar rumb cap a l'últim local de la nit.

Ja hi tornàvem a ser tots, l'Angelina, la Hanna, la Elena, els amics russos, la Catherine el Papi i jo.
La Hanna, lluny de molestar-se amb mi per aparèixer amb una amiga molt més guapa que ella, va homenatjar-la com es mereixia, la va treure a ballar i les dues van marcar-se un ball lèsbic de primer ordre; s'acariciaven, es magrejaven, es donaven petons.... la gent s'acostava i agafava lloc per gaudir de l'espectacle.
El Papi em va animar a unir-m'hi, al fi i al cap les dues eren amigues meves. Vaig esforçar-me en no semblar una rèmora que aprofita l'avinentesa per fotre mà a veure què arreplega. No no, m'ho vaig currar bastant, m'esforçava en no trencar la coreografia i que tot plegat tingués una bona harmonia. 

El vodka no ajudava, en un moment donat la Cate va fer un moviment dirty dancing molt brusc i em va caure a terra, la Hanna em renyava, tot plegat era bastant surrealista...

Noves hordes d'admiradors del Coyote Bar es preparaven per assetjar la Catherine, cada cop que tornava de la barra o del lavabo havia d'esperar que acabés de ballar amb el nou pretendent. La darrera vegada estava ballant amb un tiu immens, la tenia encavalcada a l’alçada de la cintura i feia que se la follava al ritme de la música, el seu espectacular cos reverberava les salvatges envestides, tota ella estava en èxtasi.
Aquella imatge em feia mal, sortir de festa amb la Catherine era molt estressant. Ja no va tornar amb mi després d'aquell ball, la nit s'acabava però una darrera sorpresa m'esperava abans d'anar a dormir.

 abril 2011

Minsk (primera part)

Les primeres 4 hores a Bielorússia les vam passar a l'aeroport internacional de Minsk, es veu que ens faltava un paper.
I això que ho vaig mirar i consultar bé abans de marxar però el que no sabia és que la burocràcia d'allà és coneguda per inventar-se normes a darrera hora per treure't la pasta a base de bé.
Vaig deixar el tema de la negociació en mans del Papi que ja havia tingut experiències anteriors per terres ex soviètiques; bàsicament es tracta d'aguantar i saber quan temps estàs disposat a perdre, el preu final és inversament proporcional al temps d'espera, com més temps passa menys pagues.

Ens demanaven 150 euros per cap (el visat valia 90 euros més la carta d'invitació que ens faltava), nosaltres els hi dèiem que no portàvem tants calers a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien. No porteu suficients diners? Molt bé, espereu-vos aquí! ens van dir.
A fora feia molt fred i els sofàs eren molt còmodes, a més ens havíem aixecat a les 4 del matí per agafar l'avió o sigui que no semblava tan mala idea apalancar-nos una estoneta i vam decidir esperar a veure què passava. 

Després de fer una becaineta i veient que els de l'aduana no afluixaven vam trucar a una agència de viatges de Minsks on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va dir que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si el funcionari de torn s'havia fotut bord ella ens podia fer els documents i portar-los a l'aeroport per 40 eurelios per cap. Encara no havíem entrat al país i els euros ens cremaven les butxaques.
Quan el subnormal de l'aeroport va veure que perillava la seva comissió es va mostrar més amable i menys intransigent amb nosaltres però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i ja no volíem saber res de les seves bones intencions.
 
La Tatiana va arribar al cap d'una hora, ens va tramitar el visat, ens va ajudar a canviar diners i ens va portar fins al nostre hotel. 
Per fi érem a Minsk, i el cap de setmana tot just acabava de començar!

Vam provar sort a l'Overtime, una disco que m'havien recomanat molt a prop de l'hotel on estàvem però no ens van deixar entrar, el porter deia que era una festa privada, que provéssim sort al Next. El Next estava a l'hotel Crowne Plaza i va resultar ser una espècie d'híbrid entre local VIP i puticlub de luxe on vam prendre la copa de rigor, bé un parell o tres em sembla, per acabar anant al bar de l'hotel, dos pisos més avall, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i la Elena, les úniques tres noies que vam veure que no semblaven putes.

Eren molt simpàtiques, bé, la Elena no gaire, es veu que només parlava anglès a partir de les cinc, i estaven fent una cervesa abans d'anar cap a l'Africa, un local amb molt bon ambient, ens van convidar a acompanyar-les. 
Vaig estar amb la Hanna molta estona, bevíem, ballàvem, xerràvem, tornàvem a beure. Era israeliana, per educació em va semblar no dir-li què pensava d'Israel, l'estat racista i genocida per excel·lència, i vaig preferir ser més diplomàtic explicant-li les festes que m'havia fotut a Tel Aviv i com m'havia agradat Jesuralem. Ella em deia que havia marxat d'allà perquè ni li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili.
Em va caure molt bé però cap al tard la vaig perdre de vista, saludava vells amics i en feia de nous, la Hanna tenia un cor molt gran. Jo m'estava fotent xupitos amb l'Angelina, el Papi i la Elena, que a aquelles hores ja parlava anglès i la començava a trobar molt més interessant que al principi. Era morena de pell pàl·lida, molt alta, tota ella tenia un aire vampiresc que m'atreïa.

El club Africa tancava, amb els llums encesos la Elena perdia el seu aire malvat i com si ella mateixa ho sabés tornava al silenci i oblidava el seu anglès. La Hanna reapareixia contenta amb nous números a l'agenda i m'abraçava, ara que me la mirava amb un altra llum la trobava més guapa encara.
És extraordinària la plasticitat del cervell, com s'adapta continuament als nous escenaris.

El Papi i jo havíem viscut un divendres llarguíssim de 25 hores i ja era hora de retirar-nos per afrontar el dissabte en condicions. 

 

abril 2011

Antàrtida i Geòrgia del Sud

La travessa a bord del buc Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició d'Ernest Shakleton amb el vaixell Endurance i durant els 30 dies que va durar l'aventura cent viatgers d'arreu del món vam reviure alguns moments importants de la seva extraordinària història.

El senyor Shakleton pretenia creuar l'Antàrtida passant pel pol sud però va quedar atrapat en el gel abans de poder arribar al continent. Ell i els seus homes van passar més d'un any presoners al Mar de Weddell fins que el gel va destrossar el vaixell, llavors remolcant a pols els bots salvavides per sobre el glaç van poder arribar a una petita illa deixada de la mà de déu. La història a partir d’aquí comença a agafar tons d’epopeia amb episodis extraordinaris de supervivència humana i és una de les més famoses en les exploracions i navegacions polars.

Confesso que jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar-me i quan algú va saber que no havia fet cap foto a l'illa Elefant casi em mata però com és possible??? La importantíssima illa Elefant on els homes del Shakleton es van quedar tirats durant mesos esperant que els vinguessin a buscar, però a quin planeta vius i bla bla bla....
En aquell vaixell Sir Ernest Shakleton era més famós que el Michael Jackson.

El bar era un lloc important. Els primers dies el visitava sovint, la gent que estava sola i no tenia son sempre es trobava allà però quan vaig conèixer la Shinobu ja no el freqüentava tant. Preferia acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Àntàrtida i també es passaven documentals de les zones polars, jo li deia de seure darrera de tot i així li podia fotre mà però ella no em deixava, es veu que tenia que prendre apunts, la Shinobu era japonesa japonesa.

Vaig estar amb ella les tres quartes parts del viatge, uns 25 dies més o menys. Em va caure molt bé de seguida que la vaig conèixer, estava com una puta cabra i em feia molta gràcia tota la seva...... japonesitat.
De seguida em va xocar el seu particular punt de vista, tenia 37 anys, pels estàndards japonesos una vella, i el fet de no estar encara casada ni amb criatures era tota una desgràcia personal. 

Jo la trobava molt guapa i li deia que segons els estàndards europeus aparentava 10 anys menys i el fet de no estar casada ni amb criatures era una gran notícia. Ella es posava a riure i no em creia, em dius aquestes coses per afalagar-me, haig d'anar amb compte amb tu, em va calar ràpid, la Shinobu era molt intel·ligent.

Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat japonesa per culpa d'aquest prisma distorsionador que tinc instal·lat al cervell que em fa veure sexe a tot arreu. Res més lluny de la realitat.
Com em va explicar hi havia dos tipus diferents de japoneses, les que podien separar el sexe de l'amor i gaudien del sexe sense compromís i les més conservadores, les que només feien l'amor amb la persona que estimaven, i ella era de les segones. 

Doncs mira, això és com a Espanya l'hi vaig respondre i jo sóc dels primers o sigui que hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes? Ella es posava a riure i es tapava la boca, després em mirava de reüll i remugava alguna cosa en japonès sota el nas.

Sortint de veure un documental del Shackleton a l'auditori la Shinobu estava molt emprenyada, deia que era un farsant i un egoista (us recordo que el Shackleton era l’explorador irlandès amb qui tot déu es fotia palles per les seves heroïcitats). Ella trobava del tot imperdonable que s'haguessin menjat als gossos que portaven pels trineus. Jo li preguntava que faria ella en una situació límit on hagués de triar entre menjar-se els gossos o palmar-la. Em va respondre que en una situació com aquella hagués disparat a les bèsties i a continuació s'hagués fotut un tret. 

Quan es tractava dels animals podia ser molt radical i em va semblar que parlava seriosament.

La última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació i em vaig mig instal·lar amb la Shinobu, la seva cabina era dos pisos més avall i quan hi havia mala mar el vaivé disminuïa considerablement. Quan estava marejat la Shinobu em cuidava molt bé, em portava la sopa al llit, em tapava i em donava un petó de bona nit.
Quan li demanava que s'estirés al meu costat ella posava mala cara; li deia que m'anava bé pel mareig però ella no veia què tenia a veure una cosa amb l'altra. Jo insistia en que érem de llocs molt diferents i que els xocs de cultures tenien aquestes coses llavors ella accedia no gaire convençuda.

M'explicava que havia deixat l'últim nòvio que tenia perquè quan sortia de festa sempre agafava el cotxe i privava molt. Ella ho trobava molt irresponsable això de conduir borratxo i el va engegar, la Shinobu els tenia molt ben posats.
Ja que sortia el tema li vaig explicar que m'havien retirat el carnet una temporada i que casi em foten a la presó per un episodi boirós on tornava conduint a casa després d'un sopar que es va allargar massa. 

Mentre li explicava la història amb cara de víctima ella m'escrutava molt seriosa amb els seus ulls orientals i a l'acabar em va preguntar has demanat perdó als teus pares?

Al contestar-li que no em va fer prometre que només arribar ho faria.

La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts, li feia molta vergonya i li preocupava moltíssim el què pensarien els altres. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva, sovint més d'una vegada, i sense cap mena de compromís previ, estava molt mal fet i la deshonorava. Jo intentava apaivagar els seus remordiments dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís pels demés passatgers, que la majoria anaven més cremats que nosaltres, jubilats inclosos, i segur que s'alegraven de veure'ns junts.
Ella ho negava amb el cap i em deia que jo era molt estrany.

La vaig arribar a conèixer una mica en aquells llargs dies de convivència i si ja és complicat per un individu del gènere masculí saber què pensa una dona no diguem com es complica quan hi afegim el factor japonès.

Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida, ni tampoc els amics que vaig fer en aquell trencaglaç més enllà de la fi del món. 

Fa poc la Shinobu em preguntava si coneixia la Sierra de Andújar, vol anar a veure el Linx ibèric. 

novembre 2010

La noia del tren

Dia 1
Em sembla que he lligat al tren, miradetes, somriures i acomiadament final amb un tímid moviment de la mà. Tant de bo la torni a veure perquè em sembla que m'he enamorat.

Dia 2
Sec a un lloc estratègic on controlo tot el vagó i espero pacientment, encara queden unes quantes parades perquè pugi ella. La veig entrar, fa una ullada ràpida a tot el vagó abans de seure però no em veu, merda, la tinc d'esquena. Però un cop el tren arrenca veig que fa una segona repassada i ara si que em veu, amb un moviment carregat d'energia canvia de seient per quedar encarada i em regala un somriure enoooorme, m'encanta que sigui tan descarada. El joc de les miradetes comença de nou.

Això pinta molt bé, aquest cop no se m'escaparà, porto 24 hores elaborant una tàctica de primer contacte infal·lible. La meva dilatada trajectòria tirant els trastos m'avala i el coneixement adquirit sobre psicologia femenina del llibre que m'estic llegint sobre el cervell femení m'ha ajudat a depurar la tècnica perquè sigui un èxit assegurat.

El trajecte es fa força agradable, llegim, ens mirem, somriem, bé, deu llegir ella perquè amb els nervis que porto a sobre jo no puc concentrar-me, fa estona que estic clavat a la mateixa pàgina.
Ja arribem a la seva parada, el tren redueix velocitat, s'aixeca i es dirigeix cap a la porta. 

És el moment, ara o mai!

M'aixeco, ella gira el cap per dedicar-me un dels seus magnífics somriures però quan veu que camino cap a la seva direcció li canvia la cara, és queda rígida mirant fixament a la porta que té al davant, a un pam de la seva cara.

Arribo al seu costat, me la miro, li han pujat els colors a la cara i està preciosa, li allargo un paperet, ella fa veure que no existeixo, deu resar perquè la porta s'obri d'una puta vegada. La meva insistència fa que finalment es fixi amb el que li ofereixo i ho agafi, el meu correu electrònic. Al darrera hi ha una parella que ens mira amb cara de no entenc que està passant

L'operació ha estat un èxit, ja està fet! Ara només cal esperar.

Passo el cap de setmana sense tenir notícies seves, és normal que no m'escrivís el primer dia però ara ja fa cinc dies i m'estranya una mica que no hagi donat senyals de vida. Avui torno a agafar el tren, a veure si hi ha sort i la torno a veure
 

Dia 3
Sec on sempre i aguaito. Puja al tren i es dirigeix amb pas ferm cap a la meva posició, quan és a la meva alçada em mira, però passa de llarg i canvia de vagó, sento la porta com es tanca darrera meu.

Dia n
Cada dia al vespre, quan plego de treballar i em dirigeixo en tren cap a casa es repeteix la mateixa història. Cada vegada que aquella porta es tanca alguna cosa dins meu em fa mal, el soroll de la portada ressona dins del meu cos, em castiga, és una fuetejada al meu orgull ferit.

Tardo uns quants minuts a reaccionar i concentrar-me de nou en la lectura del nou llibre que m'estic llegint, és de la mateixa autora que l'anterior i parla del cervell masculí. 
Té menys pàgines.



octubre 2010

La Vengadora de las Mujeres (tercera part)

Hola Josep, t'ho he explicat tot i no m'has contestat.
No sé què significa el silenci. Espero que entenguis que tot ha estat per la Tona i que el meu únic objectiu era que ella no sofrís per tu i, per tant, honest. No ho he fet de la millor forma, però suposo que tu alguna vegada hauràs fet també alguna estupidesa per alguna cosa que creies que era just.
Al menys jo he après alguna cosa de tot això. Tot està aclarit i espero que valoris el meu penediment des del principi.
Des que em vas dir que m'havies denunciat no dormo pensant quan trucarà la policia a la meva porta... 

Mentre camino per terres lleoneses poso l’Òscar al corrent de la història, volia aprofitar que m’ha convidat a acompanyar-lo a fer el Camino de Santiago per desconnectar una mica però les circumstàncies han obligat a que viatgi amb el Manolo i la Isabel.
Porto dies dormint molt poc, les primeres nits les passava aprenent a rastrejar IP’s, després com es crackeja un compte de correu, detecció de keylogger i software maliciós, desinfecció d’spyware, troians i virus, etc... actualment encara dormo menys perquè fer el pelegrí exigeix llevar-se a hores espantoses. Sort que l’Òscar m’ajuda a ultimar l’estratègia a seguir.

I també està d’acord en no afluixar, sembla que el nostre hacker està espantat i jo vull saber qui collons és, l’haig de continuar collant.

Isabel guapa, menteixes més que parles.
Et repeteixo per última vegada: o em dius la veritat o la nostra denúncia tira endavant.
La Tona també t'ha denunciat. És l'última vegada que em poso en contacte amb tu.
El hacker deu flipar de veure-se-les amb un tiu tan dur com jo.

L’endemà em truca la Tona ja sé qui és el hacker Josep, és l’Antonio. M’acaba de trucar i m’ho ha explicat tot. 
L’Antonio és una història passada de la Tona; aleshores no va ser gaire honest al confessar-li després de fotre’s al llit amb ella que estava casat, i sembla que no li va agradar massa que ella el deixés per algú que li agrada tant follar que té el correu farcit de paraulotes.

Vaig sospitar d’ell molt aviat però la Tona deia que no, que no podia ser.
La Tona està molt decebuda amb l’Antonio, no s’ho esperava gens d’ell i li sap molt de greu que m’hagi emmerdat amb tota aquesta història. 

L’ha vist molt penedit i li semblava sincer quan repetia una vegada més que de la manera més innocent i amb molta sort havia trobat les nostres contrasenyes, i que únicament havia entrat aquesta vegada per fer aquesta petita malifeta.

Li demano l’autèntic correu de l’Antonio, no li diràs res oi Josep? Jo prefereixo oblidar-me d’aquesta història i no en vull saber mai més res d’aquest tiu i et demanaria sis plau que fessis el mateix. 

Li contesto que no pateixi, que només vull comprovar si existeix aquest correu d’una quedada d’amics d’on diu que va treure la meva adreça, que ella el busqui també a veure si és veritat.
Aquest correu no apareix però buscant buscant la Tona si que en troba un que va rebre de l’Antonio farà prop d’un any on entre uns quants arxius de fotografies jpg n’hi havia una amb extensió exe, que ja li va semblar estrany aleshores però fins ara no havia caigut que podia ser software espia.

Probablement és des d’aquell dia que l’Antonio tenia accés a l’ordinador de la Tona i posterioment al meu gmail el dia que m’hi vaig connectar des de casa seva. Més o menys ja lliga tot.

Queda un últim correu, el títol del seu primer correu Josep=follar em va agradar o sigui que copiarem l'estil:

Antonio=Pringado

Hola Antonio, te escribo para comentarte brevemente a modo de reflexión final como veo toda esta historia de que nos hayas espiado y tal.
En cuanto al tema infórmatico de troyanos y violación de la intimidad ya te espabilarás con la policia, espero que te metan un buen puro y se te pasen las ganas de hacer el subnormal con un ordenador.
En cuanto a lo que has intentado hacer conmigo, me resulta curioso que alguien que engaña a su mujer y espía a sus amigas intente dar algún tipo de lección de como tratar a la gente, ya no digamos ir de vengador de las mujeres cibernético XDDDDD (<- estic segur que això li farà molta ràbia!!)

Qué ironía, pretendías que Tona supiera cómo era yo (que por cierto ya lo sabía) y ha terminando descubriendo como eras tú, un pobre hombre y un pringado

No tots els que vaguem estem perduts però de tant en tant em creuo amb gent que n'està molt de perduda.

setembre 2010

La Vengadora de las Mujeres (segona part)

Hola Josep, sóc la venjadora.
Vull dir-te que fa 2 dies he enviat correus del teu mail a una persona només. La teva contrasenya la vaig veure per casualitat. Ha estat una broma pesada i em penedeixo. L'assec molt. Només vull que ho sàpigues. No vull que jo es faci mal i ara m'adono malament que ha estat. Ho sento de veritat i no vull causar-te ningun problema. Simplement no m'agradava el teu comportament amb les dones. Però no això no és assumpte mio.
No tornarà a passar. No crec que t'hagi causat problema perquè sol ha estat aquesta broma però he pensat que era millor que ho sabessis perquè no et preocupis.
He comprovat que això té conseqüències penals i no vull problemes perquè un dia estava cabrejat. Ha estat una tonteria. El teu estaras molt enfadat però vull que estes tranquil.
Suposo que si has canviat de contrasenya és perquè t'han avisat. Sóc una persona que aprecia molt Tona i no volia que sofrís més per tu. Jo es que no és motiu per fer això però espero que entenguis la raó. El meu motiu era bo, però m'he equivocat en la forma.
Des que ho vaig fer no puc dormir. Perdoname. Em sento molt malament. Déu vulgui que no prenguis mesures legal. He vist que hi ha entre 3 i 5 anys de presó. Tots cometem errors. Si us plau perdona'm. Si el denúncies la policia em descubriria en 1 dia. Jo noy un hacker, només una estúpida. Ha estat un error per la meva part. Mil perdonis.
Contesta'm si us plau

El Manolo ha canviat d’identitat, ara és la Isabel i per la confusa redacció del seu mail sembla que no parla català. Està passat per un traductor, un mal traductor (L’assec molt és una traducció literal del castellà paraula per paraula de lo siento mucho).
Em congratulo per l’enorme lucidesa de les meves deduccions tenint en compte que acabo d’arribar del pub irlandès, amb les Trappe 4 fermentacions que això implica.
Necessito pensar amb claredat.
Deixarem de banda les ofenses personals, de moment, i ens concentrarem en esbrinar qui collons és el Manolo... perdó, la Isabel.

Qui ets?
Com has entrat al meu correu?
Des de quan espies el meu correu?
Què és l'arxiu la vengadora.exe que vas enviar adjunt al mail?
Si penso que dius la veritat a aquestes 4 preguntes potser retiro la denúncia contra tu.
 
De puta mare, l’alcohol m’ha ajudat a trobar el punt macarra que necessitava.

 
L’endemà al matí la Isabel contesta (he corregit una mica els errors del traductor per fer-lo més llegible):
 
Ho has denunciat de veritat? Si us plau no.
Gràcies per donar-me l'oportunitat d'explicar-me.
Sóc un contacte de la Tona, tu no em coneixes. Fa temps em va arribar un missatge d'ella de quedada entre amics i per casualitat estava el teu correu entre d'altres. No era gens important i no li vaig fer cas, però se'm va quedar el teu mail.
 
Fa poc temps en crear un compte de correu i elegir la contrasenya, en les instruccions parlava sobre les contrasenyes que no s'han d'elegir. Un dia avorrit se'm va ocórrer provar si la gent elegiria aquestes i vaig recordar el teu mail. Crec que vaig encertar la tercera o la quarta i vaig entrar en el teu compte. No m'ho esperava, em va fer por i em vaig oblidar.
Va passar el temps i vaig tornar a entrar. Jo sabia que a la Tona li agradava algú i en veure un missatge teu vaig saber que eres tu. Se'm va ocórrer fer una busqueda amb follar i enviar-li perquè pensés que no valies la pena.
Després em vaig penedir i li vaig dir que no et digués res, que només era informació, vaig voler treure-li importància.
 
L'arxiu eren dues fotos, una amb la foto d'un llibre que s’anomena la venjadora, em va semblar graciós, i una altra foto amb un refrany sobre l'amistat. Ah, i una que se suposa que porta un virus perquè ell se'm connecti a l'ordinador, ho vaig veure per internet, però sincerament, estarà mal fet segur, només volia provar si aquestes coses funcionen. Sens dubte sinó s'obre no passa res i si s'obre crec que tampoc. No és per fer mal.
Sóc conscient de l'ensurt que t'he donat i possiblement també a la Tona. Jo l’estimo molt i si sap qui sóc no m'ho perdonaria en la vida. Si us plau, digues-li que era una broma d'un amic que s'ha penedit. No t'he dit el nom perquè crec que és allò de menys i Tona podria saber qui sóc. 
 
T'he explicat tota la veritat. Tona m'importa molt i ella no sap res. No et preocupis per res. No vull res en contra de tu ni de ningú. Tot ha estat un joc estúpid.
Si vols li envio un missatge i li explico el que teu vulguis.
No sé què més puc dir-te? tot ha estat una maleïda casualitat. Si us plau, no em denunciïs.

Confesso que des de que va començar aquesta història m’ho començo a passar bé. 
Truco a la Tona, li re-envio els correus de la Isabel i mentre comentem la jugada caiem en un detall important: la Isabel em va enviar el primer correu súper mega penedida déu vulgui no prenguis mesures legals poc després de que fes la denúncia als mossos, com si d’alguna manera intuís que l’havia denunciat.
La realitat és que la Isabel no ha intuït res, ho sap, i ho sap perquè també ha estat dins del correu de la Tona, la mateixa IP intrusa apareix en el seu registre gmail.

agost 2010

La Vengadora de las Mujeres (primera part)

Sortint de la feina em disposo a admirar novament el meu flamant telèfon mòbil, el trec de la funda, hi connecto els auriculars, i mentre l'acarono suaument com faria Gollum amb l'anell de poder, obro el meu correu.
Tinc un mail de la Tona, primera protagonista d'aquesta turbulenta historia.
Josep, et re-envio una cosa molt estranya que he rebut d'un tal Manolo Cubano, no el conec de res i el correu té mala pinta.

El correu amb mala pinta porta per títol Josep=Follar i comença de la següent manera Abans de llegir obre els arxivaments adjunts, això és sol una mostra a continuació tot un recull de mails i converses meves on hi figura la paraula follar: xats, mails enviats i rebuts, relats, etc... i acaba Se m'oblidava, és sol informacion, fes el que vulguis amb el missatge i amb Josep però que el mai no s'assabenti i signa
La Vengadora amiga

Els arxivaments adjunts que el nostre amic Manolo convida a obrir son tres, una primera imatge on s'hi llegeix Los verdaderos amigos se lastiman con la verdad para no destruirse con la mentira, una segona imatge on apareix la portada d'un llibre, La Vengadora de las Mujeres, de Lope de Vega i un tercer arxiu executable, La Vengadora.exe

Que quedi clar que aquest espectacular correu (li hem de reconèixer al Manolo el bon gust pels títols) no es va enviar des de la meva adreça, sinó des de la seva.

Després d'estar uns quants segons paralitzat davant del mòbil intentant entendre què collons està passant torno a entrar disparat cap a la feina per connectar-me de nou al meu correu des d'un PC. Obro la safata d'entrada i el mail que m'acaba d'enviar la Tona ja no és a la safata d'entrada, ara és a la paperera perquè algú l'ha esborrat i jo no he estat. Hi ha algú fotut el meu correu en aquest precís moment i segur que a cal Cubano el coneixen.

Canvio la contrasenya del correu, miro el registre d'IP (gmail et permet saber des de quines IP t'has connectat per darrera vegada) i descobreixo que a part de la feina, de casa meva i des del mòbil algú més s'ha connectat des de una IP desconeguda.

Truco a la Tona, ella està tan desconcertada com jo, em comenta que quan ha començat a veure que eren coses privades meves ha deixat de llegir els correus, em repeteix que no sap qui és el Manolo i que tot això no li fa gens de gràcia. A mi tampoc me'n fa gens de gràcia, la veritat, saber que algú s'ha fotut dins del teu correu, des de ves a saber quan, doncs ni puta gràcia fa la veritat. 

A qui si que li deu fer gràcia és a la Mossa d'Esquadra que m'està prenent declaració. Ella no riu és clar, es comporta de manera molt professional, aguanta amb cara impertèrrita mentre llegeix sense perdre detall els tres fulls i mig de text on només es parla de follar.

Per contrarestar una mica la vergonya que estic passant li resumeixo, fent-me molt l'indignat, que un intrús que signa com La Vengadora se m'ha fotut dins el meu correu, ha posat en el cercador la paraula follar i ha fet un cortar i pegar d'una bona col·lecció de mails i xats i ho ha enviat a una amiga meva. Que moltes de les coses que hi ha son relats i que m'agrada escriure i que bé, que tot està fora de context... Ella em mira, fa que si amb el cap, i segueix llegint, follar cap aquí follar cap allà... jo ja no sé on mirar.

Quan acaba em pregunta quina relació tinc amb la Tona, jo li comento que recentment vam tenir una breu relació i que ara som amics i prou. Ella em diu el que sembla evident, i és que hi ha algú del meu entorn que per la raó que sigui em vol putejar i que qualsevol novetat que hi hagi ho comuniqui a comissaria.

Envio un correu a la Tona i li comento que ja he fet la denúncia, i que porto dies pensant-hi i no sospito gens qui pot ser, i que si ella té alguna idea.

A mi m'ho preguntes Josep??? Això ho hauries de saber tu!! Ja et vaig dir que no en vull saber res de les teves històries.... sembla que la Tona està emprenyada.

L'endemà rebo un correu d'una tal Isabel bcn que porta per títol Perdoname

agost 2010

Camino de Santiago

Al Camino de Santiago es pateix.
I no parlo d'esforç físic ja que la travessa la vam fer caminant i si estàs en una mínima forma física i no carregues massa pes no et canses gaire. En els 210 kilòmetres que vam caminar en 8 jornades rarament pujàvem de pulsacions excepte la pujada de 7 kilòmetres a O Cebreiro.
Mai oblidaré aquest poble, lo puto O Cebreiro.

El martiri comença a la base dels peus i va pujant cama amunt. Ho fa lentament però de manera inexorable.
Durant les primeres jornades el dolor a les plantes (si ets molt piadós com l’Óscar també unes butllofes ben maques) t’obliguen a cambiar la forma natural de caminar i mica en mica vas carregant noves zones musculars. Músculs que et faran mal l’endemà i intentaràs esquivar novament traslladant l’esforç a noves fibres i tendons i així dia rera dia fins que tota l’area motriu de cintura cap avall és converteix en una zona difusa de turment i suplici on s’hi conjuguen dolors i mals de diferent textura i intensitat.

Existeixen alguns extres opcionals, a triar a gust del pelegrí, com per exemple el dolor a l’espatlla si portes la motxilla mal lligada o l’atac indiscriminat d’insectes i altres microespècies àvides de sang peregrina.

Tot aquest panorama fa que l’arribada a la Praza do Obradoiro de Santiago s’assembli més a una desfilada de zombis i ànimes en pena que altra cosa.
I dic zombis per una doble raó, la primera perquè les llagues, nafres, butllofes, picades, agulletes, trencaments fibril·lars i tendinitis vàries fan que acabis caminant com el Fraga i la segona per la sobredosi de fàrmacs que t’has xutat per combatre cadascuna de les dolències acumulades al llarg del camí.

I és això el que fa del Camino de Santiago molt més que una excursió. Tota la dificultat i obstacles per arribar a destí li donen a la caminada aires d’epopeia.
La gent plora quan arriba i moltes vegades no sap ni el perquè; n’hi ha que desfoguen tot el sofriment acumulat, altres ploràvem d'alegria per no haver-se de llevar l’endemà a les cinc del matí i altres per empatia amb els companys de fatigues.

Parlant dels companys de fatigues; a Ponferrada vam començar dos, l’Óscar i jo però a Santiago en vam arribar set. En el camí se'ns van unir mare i fill extremenys, un salmantí i una parella del llevant espanyol.

La darrera nit al Retablo, un pub de música infame al casc antic de Santiago, la mare extremenya i jo fèiem repàs de totes les aventures viscudes els darrers dies: quan el salmantí, un empresari de pernils de 70 anys (!!!), s’havia hostiat a la dutxa perquè s’havia pimplat ell solet una ampolla i mitja de vi per dinar, la hiperactivitat i bon humor de la parella valenciana, la nit de roncs esfereïdors on la gent fugia de l'habitació amb el matalàs a l'esquena, etc.. Mentrestant observàvem com el seu fill intentava fer-se veure en el grup d’onze catalanes acabades d’estrenar a la vintena que ballaven enmig de la pista i que com molta altra gent també formaven part d’aquella gran família de pelegrins.

Jo li comentava a la mare que era molt curiós, que normalment estaria al costat del seu fill tirant els trastos a tanta universitària desbocada però aquella nit preferia estar amb ella, que m’havia fet molta il·lusió conèixer-la en aquell viatge, que era una persona encantadora i que no calia que li digués res més.
Ella em mirava amb els seus grans ulls rodons i em somreia ¿Otro gintonic Josep?


Al Camino de Santiago es pateix, coses de la religió diu el meu pare, però també es gaudeix, es gaudeix molt.



setembre 2010

Violència

A la nit no tot és festa i diversió.
El món està ple d’indesitjables i és qüestió de temps que t’hi acabis creuant.

L’alcohol, les drogues i sovint unes hormones alterades no acostumen a ajudar a la resolució de conflictes i fàcilment petits malentesos poden acabar com el rosari de l’aurora.
No em considero una persona violenta, ni tampoc ho és la gent amb qui em relaciono i gràcies a això sempre hem evitat merders i enfrontaments innecessaris tot i que moltes vegades ha costat, ha costat molt.

Com per exemple el cas recent del nòvio de la DJ que està gelós perquè ella em somriu quan li demano música i decideix resoldre les nostres diferències a hòsties, o quan un subnormal de Santa Cruz de la Sierra em vol pegar perquè l’havien tractat molt malament en un aeroport español i jo havia de pagar (només pel fet de ser espanyol) la seva humiliació, o quan et provoquen perquè per a molts sortir de festa consisteix en hostiar-se... i molts casos més.

Sempre he/hem pogut trampejar aquestes situacions i per molta ràbia que en un moment et faci creuar-te amb individus tan primitius a la llarga compensa aquesta actitud no violenta.
Bé, sempre no, excepte una vegada a La Coral, a casa nostra.

La Coral va tenir el plaer de tornar a rebre una visita d'aquelles que a nosaltres ens agraden tant: quillos de la pitjor espècie. La situació es va intentar mantenir sota control tot el que es va poder, aguantant les típiques provocacions i tonteries dels ninyatos dels pebrots fins que la cosa va explotar i es va liar la del pulpo.

Els del bar ens van demanar sis plau que no marxéssim fins que fossin fora i amb mooolta paciència vam aconseguir que fotessin el camp però un cop al carrer els quatre (n'hi havia un cinquè però anava papós perdut) van arraconar al Sergio i quan vaig anar en el seu auxili es va desencadenar la batalla.
 
Per tota la informació que he anat recopilant dels combatents la cosa va anar més o menys de la següent manera:
- Jo vaig tenir un intercanvi de cops de puny amb un dels quillos.
- El Vila també va intercanviar un parell de cops de puny amb un altre i un cop a terra el va estovar amb un parell de patades.
- La màquina de combat Subirà li va caler una sola hòstia per tombar-ne un (el meu quillo crec) i després en perseguia un altre que corria esperitat cames ajudeu-me.
- El Sergio en va agafar un pel coll i el va tenir immobilitzat amenaçant-lo amb el puny ornamentat amb anells de ferro forjat.
Mentre passava tot això va entrar en acció l'espectacular esquadró de la Policia Municipal de Terrassa amb vehicle inclòs derrapant carrer Pantà amunt.

Lesions: en l'equip local, el dels bons, es van produir algunes contusions als punys de fotre hòsties i una de les meves celles es va obrir. Es desconeixen les lesions de l’equip visitant, els dolents, perquè se’ls va emportar la policia però estic segur que un parell l’endemà es deurien llevar guapos guapos.

Després d’anar a Urgències a grapar-me el crani vam intentar fer una última copa però ja era massa tard, aquells desgraciats ens va fer perdre massa temps. Aquí teniu una de les raons per les que no paga la pena malgastar energia amb aquesta gentussa.

Pegar-se no és eficient sota cap punt de vista, i acostuma a ser ridícul.
A sobre molts dels combatents, en comptes de rebre les felicitacions per haver guanyat la batalla van rebre les esbroncades de les seves parelles, a elles la violència els hi agrada encara menys que a ells.
Però jo, els reconfortava; de tant en tant encara ho faig, sense que elles em sentin, els dic que per una vegada no passa res, que aquella nit havíem fet bé, que per una vegada s’havia fet justícia.

novembre 2007