La xifra d'islandesos que viuen actualment no arriba als 320 mil (el Vallès Occidental té més habitants) i si comptem tots els islandesos que han existit des de que els víkings noruecs van colonitzar l'illa farà uns mil i pocs anys fins avui dia no arribem a la població que té la comarca del barcelonès.
Aquesta característica fa de l'islandès un individu que no diríem en perill d'extinció però si molt difícil de veure.
La gent és prou oberta per ser nòrdica i tot i ser un dels països més avançats del món són uns farreros de l'hòstia i cap a les quatre quarts de cinc del matí l'alcohol desperta els seus gens víkings més primitius i comencen les bulles i les hòsties pel carrer.
Tornant cap a l'hotel em bevia l'última cervesa mentre veia dos descendents víkings com s'estovaven. Els dos anaven molt passats i realment semblava com si els hi fes mandra tant esforç inútil, de tant en tant aprofitaven que queien a terra per descansar, agafar una mica d'aire i tornar a la càrrega.
Les islandeses estan molt bones. No son les típiques nòrdiques enormes i desmanegades, al contrari; és curiós el contrast d'una terra tan dura com aquella amb la delicada figura de les seves habitants. També beuen que dóna gust i és impactant veure-les de matinada com s'arrosseguen cap a casa amb màniga curta, les seves minis i mig descalces per aquells carrers sembrats de brossa, vidres i restes de barbàrie nocturna islandesa a dos graus sota zero.
Les farres que em vaig fotre dissabte i diumenge van valer molt la pena tot i estar sol, vaig recórrer molts dels garitos de Laugavegur, que és el carrer on se centralitza tota la vida nocturna de Reykjavík.
Mentre em fotia les cerveses saltejades de tant en tant amb xupitos d'Opal Vodka (no sé de que estava fet però era boníssim) i Brennivín (licor típic islandès fet de patata) me'n feia creus d'estar de matinada en aquella illa subàrtica entre Europa i Amèrica rodejat de gent passant-s'ho de puta mare. És un d'aquells moments que disfrutes de debò quan ets a llocs remots. Pensava en els amics i en les nostres festes, aquell és un bon escenari per a nosaltres, tota la penya haguéssim fet molt mal allà!
Islàndia és un festival geològic.
Sincerament, a mi la geologia me la sua bastant però aquesta illa és protagonista de tantes coses que es fa difícil no enganxar-te amb el tema. L'illa està al bell mig de la dorsal mesoatlàntica, una esquerda de dimensions planetàries responsable entre altres coses de separar el continent americà, a la placa nord-americana, de l'europeu, a la placa euroasiàtica.
A mesura que les plaques es separen a un ritme de dos centímetres per any el que hi ha a sota l'escorça fa pressió per sortir a la superfície. I el que hi ha a sota és magma calentet calentet a molta pressió; o sigui que cada dos per tres a Islàndia hi tenim terratrèmols i erupcions volcàniques.
Els islandesos ho saben prou bé i una de les excursions consisteix en visitar un poble arrasat per un mar de magma on encara hi son visibles cases mig inundades per la lava.
Però no tot son inconvenients, viure sota una caldera prop del pol nord té les seves avantatges. Si disposes d'una bona tecnologia pots usar la caldera de sota terra com a calefactor i les glaceres del centre de l'illa com a frigorífic, sense contaminar i amb efectes mediambientals mínims.
Al viatge em vaig emportar molta música nova per escoltar i us volia comentar un disc que ja em quedarà associat tota la vida amb aquest viatge. Es tracta del Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, us passo el text d'on el vaig treure perquè descriu perfectament com el veig: Ruidoso pero de alguna manera sereno, líricamente sofisticado, increíblemente pegajoso, complejo y de una simpleza paradójica a la vez. Una obra maestra, un puto clásico. Nadie es demasiado bueno para este album, es mejor que todos nosotros.
abril 2009
0 comentaris:
Publica un comentari