El Marquès i jo vam aterrar al cor d'Europa amb el que portàvem posat i poca cosa més.
Ni un putu mapa teníem; clar que el Marquès ja hi havia estat i ja es coneixia el poble de quasi bé mig milió d'habitants on passaríem els següents dos dies amb les seves nits: Bratislava.
I en cas de qualsevol dubte sempre podíem fer ús del nostre spanglish nivell avançat que ens repartíem equitativament: el Marquès s'encarregava del Marlboro Red i jo de la resta.
La ciutat no mata però hi ha festa i eslovaques, suficient per gaudir-hi un cap de setmana, i tenint en compte el nivell de les eslovaques s'hi podia gaudir molt.
Divendres vam fer amics, la Juliette i la Lucía (la primera va acabar plorant desconsoladament en braços de la segona per raons que no sabem però segurament deuria tenir a veure amb que el Marquès no li va fer el cas que mereixia tan delicada donzella), també vam conèixer el Rocky, un ianqui de Miami, cap d'una empresa de puros pata negra, un pèl fastasmilla però enrotllat tinc tres mil treballadors al meu càrrec, els meus puros son millors que els cubans, venc a tot el món, si veniu a Miami esteu convidats a casa meva.... i per acabar la nit vaig fer amistat amb la Jana, que tot i que el Marquès no parava de repetir-me que per la nit no és or tot és el que llueix, era una preciositat eslovaca encantada de parlar amb un català tan encantador com jo.
Vam quedar per sopar l'endemà però sembla que hi va haver una confusió amb l'horari i no vam coincidir <-- o sigui, em va plantar.
Va ser un cop dur ja que l'adorable Jana havia encès l'espurna de l'amor dins del meu cor la nit anterior, mentre conversàvem sobre Kundera, Murakami o Gaudí i érem testimonis com cinc moros sobaven la seva amiga borratxa.
Sort em vaig tenir del Marquès que em va animar a tirar endavant, passar pàgina i agafar un cego memorable.
Diumenge ens vam llevar una mica repercutits però de molt bon humor ja que només una hora de tren ens separava de la fastigosament bonica ciutat de Viena. Repeteixo que era diumenge i clar, la nit no prometia gaire però vam tenir sort de coincidir amb la celebració del títol de lliga del Rapid de Viena i era curiós el contrast de la sobrietat dels edificis imperials amb els càntics d'hordes de hooligans cegos del cul.
L'endemà dilluns operació tornada cap a casa, tramvia fins a l'estació sud de Viena, tren fins a Bratislava, bus fins a l'aeroport, vol fins a Girona i cotxe fins a Terrassa.
PD Targeta de Crèdit: volant cap a Bratislava penso: merda, la targeta de crèdit, em sembla que me l'he deixat al cotxe, no pot ser que sigui tan imbècil... un cop arribat a l'aeroport faig una recerca exhaustiva i les meves sospites es confirmen, no la porto.
Bé Marquès, tirem de la teva i quan tornem fem números? Cap problema diu ell.
Al tornar del viatge pujo al cotxe i la targeta no apareix per enlloc, merda, és possible que l'hagués perdut a la benzinera pujant cap a Girona a l'anada, puc ser encara més imbècil? Després d'una altra recerca exhaustiva, ara al cotxe, es confirma el pitjor, l'he perdut.
M'estava cagant en déu, àngels i arcàngels quan a l'alçada del Montseny em ve un flash i sorgeix una última esperança. I aquesta es basava en la teoria de que sempre es pot ser més imbècil i no em vaig equivocar. La targeta estava ben amagada, a una butxaqueta lateral del necesser, per no perdre-la. Sempre havia estat allà, a l'abast de la mà, viatjant amb nosaltres d'un cantó a l'altre.....
Recordeu amics, l'imbecilitat no té límits.
Ni un putu mapa teníem; clar que el Marquès ja hi havia estat i ja es coneixia el poble de quasi bé mig milió d'habitants on passaríem els següents dos dies amb les seves nits: Bratislava.
I en cas de qualsevol dubte sempre podíem fer ús del nostre spanglish nivell avançat que ens repartíem equitativament: el Marquès s'encarregava del Marlboro Red i jo de la resta.
La ciutat no mata però hi ha festa i eslovaques, suficient per gaudir-hi un cap de setmana, i tenint en compte el nivell de les eslovaques s'hi podia gaudir molt.
Divendres vam fer amics, la Juliette i la Lucía (la primera va acabar plorant desconsoladament en braços de la segona per raons que no sabem però segurament deuria tenir a veure amb que el Marquès no li va fer el cas que mereixia tan delicada donzella), també vam conèixer el Rocky, un ianqui de Miami, cap d'una empresa de puros pata negra, un pèl fastasmilla però enrotllat tinc tres mil treballadors al meu càrrec, els meus puros son millors que els cubans, venc a tot el món, si veniu a Miami esteu convidats a casa meva.... i per acabar la nit vaig fer amistat amb la Jana, que tot i que el Marquès no parava de repetir-me que per la nit no és or tot és el que llueix, era una preciositat eslovaca encantada de parlar amb un català tan encantador com jo.
Vam quedar per sopar l'endemà però sembla que hi va haver una confusió amb l'horari i no vam coincidir <-- o sigui, em va plantar.
Va ser un cop dur ja que l'adorable Jana havia encès l'espurna de l'amor dins del meu cor la nit anterior, mentre conversàvem sobre Kundera, Murakami o Gaudí i érem testimonis com cinc moros sobaven la seva amiga borratxa.
Sort em vaig tenir del Marquès que em va animar a tirar endavant, passar pàgina i agafar un cego memorable.
Diumenge ens vam llevar una mica repercutits però de molt bon humor ja que només una hora de tren ens separava de la fastigosament bonica ciutat de Viena. Repeteixo que era diumenge i clar, la nit no prometia gaire però vam tenir sort de coincidir amb la celebració del títol de lliga del Rapid de Viena i era curiós el contrast de la sobrietat dels edificis imperials amb els càntics d'hordes de hooligans cegos del cul.
L'endemà dilluns operació tornada cap a casa, tramvia fins a l'estació sud de Viena, tren fins a Bratislava, bus fins a l'aeroport, vol fins a Girona i cotxe fins a Terrassa.
PD Targeta de Crèdit: volant cap a Bratislava penso: merda, la targeta de crèdit, em sembla que me l'he deixat al cotxe, no pot ser que sigui tan imbècil... un cop arribat a l'aeroport faig una recerca exhaustiva i les meves sospites es confirmen, no la porto.
Bé Marquès, tirem de la teva i quan tornem fem números? Cap problema diu ell.
Al tornar del viatge pujo al cotxe i la targeta no apareix per enlloc, merda, és possible que l'hagués perdut a la benzinera pujant cap a Girona a l'anada, puc ser encara més imbècil? Després d'una altra recerca exhaustiva, ara al cotxe, es confirma el pitjor, l'he perdut.
M'estava cagant en déu, àngels i arcàngels quan a l'alçada del Montseny em ve un flash i sorgeix una última esperança. I aquesta es basava en la teoria de que sempre es pot ser més imbècil i no em vaig equivocar. La targeta estava ben amagada, a una butxaqueta lateral del necesser, per no perdre-la. Sempre havia estat allà, a l'abast de la mà, viatjant amb nosaltres d'un cantó a l'altre.....
Recordeu amics, l'imbecilitat no té límits.
abril 2008
0 comentaris:
Publica un comentari