Continuació de Minsk (primera part)
El dissabte ens vam llevar a una hora prudent per patejar una mica la ciutat i confirmar el que sospitàvem de la nit anterior, a Bielorússia hi ha les ties més bones del món.
Fent mojitos en una cafeteria del centre no donàvem crèdit al què vèiem, algú hauria de fer un estudi seriós de filogenètica geogràfica, en cas de que això existeixi, i explicar el perquè en aquesta franja de l'europa oriental, començant per Estònia a acabant per Ucraïna, existeix aquesta alta concentració de dones tan guapes.
I amb aquest dubte existencial de la naturalesa humana en ment arrancava la nit de dissabte; les nostres amigues Angelina, Elena i Hanna van tenir l'amabilitat de passar-nos a buscar i portar-nos a degustar gastronomia bielorussa a un restaurant típic d'allà. Era bona idea, així descansàvem de la pizzeria del costat de l'hotel.
El que no sabíem d'un restaurant típic bielorús és que també és típic que només paguin el convidats, o potser només va ser típic aquella nit. L'Angelina encara ens va donar les gràcies però quan la Hanna (la israeliana pacifista) i la Elena (la vampiressa amnèsica) no van ni acabar de sopar amb nosaltres perquè van aparèixer un amics seus russos ja dubtàvem una mica de la qualitat de la seva amistat.
Després de sopar vam anar al Doodah King Bar, un local de concerts on s'havia de pagar entrada, la Hanna reapareixia, se'm va posar al costat i em va dedicar un dels seus millors somriures. Si li volia que li pagués l'entrada ho tenia clar, jo ja estava fart de fer de caixer automàtic, si vols festa que te la pagui el teu col·lega rus.
El Papi i jo vam entrar sols. El local era immillorable, dels que a mi m'agraden, música en directe, la gent deixada anar amb ganes de passar-s'ho bé, bon lloc per utilitzar una de les meves tàctiques de primer contacte, la de la foto!
Vaig demanar que ens la fes la primera que va passar, allà podies triar a l'atzar tranquil·lament, mentre ens enquadrava i enfocava el Papi i jo no podríem creure el què teníem al davant. Però tu estàs veient el mateix que jo??!! Aquella tia estava fora d'escala, espectacular amb totes les lletres. Era la Catherine, la protagonista absoluta d'aquella nit.
M'estalviaré descriure com és la Catherine, només diré que destacava exageradament per sobre de les demés miressis per on la miressis, i vull recordar que les demés eren bielorusses.
I naturalment tenia molts admiradors, n'hi havia un parell de fixes que s'alternaven, el primer la treia a ballar i el segon se li acostava per darrera i li deia coses a cau d'orella. Amb tot això s'hi sumaven els atacs esporàdics de la gent que anava passant.
Sembla mentida que amb tot aquest tràfec tingués temps per estar per mi, però així era, la Catherine tenia temps per tothom.
Xerràvem, llavors s'excusava un moment perquè l'admirador número 1 la treia a ballar, tornava, l'admirador número 2 li deia coses a l'orella, seia amb mi i continuàvem xerrant, tornava l'admirador número 1... durant els interludis jo m'anava fotent les seves copes, pagades entre tots els admiradors, en tenia una bona pila i no li convenia beure més, portava un pet important. Cada cop que tornava de ballar em preguntava el mateix, com és que has vingut a Minsk? A priori la conversa podia semblar molt repetitiva però no era el cas ja que jo sempre responia coses diferents: perquè el mes passat no tenia ni puta idea d'on era Minsk, perquè havia vist al youtube una entrevista molt catxonda amb el seu president Lukashenko, perquè l'havia vingut a buscar a ella, etc....
En aquell ambient tan agradable l'Angelina va aparèixer, ens deia que estaven amb els russos al Coyote Bar i que s'hi estava tan i tan bé. A l'Angelina li sabia greu haver-nos deixats tirats i ens venia a buscar però per mi ja podia ser la rehòstia el Coyote aquest que jo no em movia del costat de la meva nova amiga, llavors l'Angelina li va proposar acompanyar-nos i ella va acceptar.
La sortida del Doodah King va ser per gravar-la, els dos admiradors que esportivament s'havien anat alternant perdien els papers i l'agafaven perquè no marxés, ella se'ls va treure de sobre com va poder i finalment vam posar rumb cap a l'últim local de la nit.
Ja hi tornàvem a ser tots, l'Angelina, la Hanna, la Elena, els amics russos, la Catherine el Papi i jo.
La Hanna, lluny de molestar-se amb mi per aparèixer amb una amiga molt més guapa que ella, va homenatjar-la com es mereixia, la va treure a ballar i les dues van marcar-se un ball lèsbic de primer ordre; s'acariciaven, es magrejaven, es donaven petons.... la gent s'acostava i agafava lloc per gaudir de l'espectacle.
El Papi em va animar a unir-m'hi, al fi i al cap les dues eren amigues meves. Vaig esforçar-me en no semblar una rèmora que aprofita l'avinentesa per fotre mà a veure què arreplega. No no, m'ho vaig currar bastant, m'esforçava en no trencar la coreografia i que tot plegat tingués una bona harmonia.
El dissabte ens vam llevar a una hora prudent per patejar una mica la ciutat i confirmar el que sospitàvem de la nit anterior, a Bielorússia hi ha les ties més bones del món.
Fent mojitos en una cafeteria del centre no donàvem crèdit al què vèiem, algú hauria de fer un estudi seriós de filogenètica geogràfica, en cas de que això existeixi, i explicar el perquè en aquesta franja de l'europa oriental, començant per Estònia a acabant per Ucraïna, existeix aquesta alta concentració de dones tan guapes.
I amb aquest dubte existencial de la naturalesa humana en ment arrancava la nit de dissabte; les nostres amigues Angelina, Elena i Hanna van tenir l'amabilitat de passar-nos a buscar i portar-nos a degustar gastronomia bielorussa a un restaurant típic d'allà. Era bona idea, així descansàvem de la pizzeria del costat de l'hotel.
El que no sabíem d'un restaurant típic bielorús és que també és típic que només paguin el convidats, o potser només va ser típic aquella nit. L'Angelina encara ens va donar les gràcies però quan la Hanna (la israeliana pacifista) i la Elena (la vampiressa amnèsica) no van ni acabar de sopar amb nosaltres perquè van aparèixer un amics seus russos ja dubtàvem una mica de la qualitat de la seva amistat.
Després de sopar vam anar al Doodah King Bar, un local de concerts on s'havia de pagar entrada, la Hanna reapareixia, se'm va posar al costat i em va dedicar un dels seus millors somriures. Si li volia que li pagués l'entrada ho tenia clar, jo ja estava fart de fer de caixer automàtic, si vols festa que te la pagui el teu col·lega rus.
El Papi i jo vam entrar sols. El local era immillorable, dels que a mi m'agraden, música en directe, la gent deixada anar amb ganes de passar-s'ho bé, bon lloc per utilitzar una de les meves tàctiques de primer contacte, la de la foto!
Vaig demanar que ens la fes la primera que va passar, allà podies triar a l'atzar tranquil·lament, mentre ens enquadrava i enfocava el Papi i jo no podríem creure el què teníem al davant. Però tu estàs veient el mateix que jo??!! Aquella tia estava fora d'escala, espectacular amb totes les lletres. Era la Catherine, la protagonista absoluta d'aquella nit.
M'estalviaré descriure com és la Catherine, només diré que destacava exageradament per sobre de les demés miressis per on la miressis, i vull recordar que les demés eren bielorusses.
I naturalment tenia molts admiradors, n'hi havia un parell de fixes que s'alternaven, el primer la treia a ballar i el segon se li acostava per darrera i li deia coses a cau d'orella. Amb tot això s'hi sumaven els atacs esporàdics de la gent que anava passant.
Sembla mentida que amb tot aquest tràfec tingués temps per estar per mi, però així era, la Catherine tenia temps per tothom.
Xerràvem, llavors s'excusava un moment perquè l'admirador número 1 la treia a ballar, tornava, l'admirador número 2 li deia coses a l'orella, seia amb mi i continuàvem xerrant, tornava l'admirador número 1... durant els interludis jo m'anava fotent les seves copes, pagades entre tots els admiradors, en tenia una bona pila i no li convenia beure més, portava un pet important. Cada cop que tornava de ballar em preguntava el mateix, com és que has vingut a Minsk? A priori la conversa podia semblar molt repetitiva però no era el cas ja que jo sempre responia coses diferents: perquè el mes passat no tenia ni puta idea d'on era Minsk, perquè havia vist al youtube una entrevista molt catxonda amb el seu president Lukashenko, perquè l'havia vingut a buscar a ella, etc....
En aquell ambient tan agradable l'Angelina va aparèixer, ens deia que estaven amb els russos al Coyote Bar i que s'hi estava tan i tan bé. A l'Angelina li sabia greu haver-nos deixats tirats i ens venia a buscar però per mi ja podia ser la rehòstia el Coyote aquest que jo no em movia del costat de la meva nova amiga, llavors l'Angelina li va proposar acompanyar-nos i ella va acceptar.
La sortida del Doodah King va ser per gravar-la, els dos admiradors que esportivament s'havien anat alternant perdien els papers i l'agafaven perquè no marxés, ella se'ls va treure de sobre com va poder i finalment vam posar rumb cap a l'últim local de la nit.
Ja hi tornàvem a ser tots, l'Angelina, la Hanna, la Elena, els amics russos, la Catherine el Papi i jo.
La Hanna, lluny de molestar-se amb mi per aparèixer amb una amiga molt més guapa que ella, va homenatjar-la com es mereixia, la va treure a ballar i les dues van marcar-se un ball lèsbic de primer ordre; s'acariciaven, es magrejaven, es donaven petons.... la gent s'acostava i agafava lloc per gaudir de l'espectacle.
El Papi em va animar a unir-m'hi, al fi i al cap les dues eren amigues meves. Vaig esforçar-me en no semblar una rèmora que aprofita l'avinentesa per fotre mà a veure què arreplega. No no, m'ho vaig currar bastant, m'esforçava en no trencar la coreografia i que tot plegat tingués una bona harmonia.
El vodka no ajudava, en un moment donat la Cate va fer un moviment dirty dancing molt brusc i em va caure a terra, la Hanna em renyava, tot plegat era bastant surrealista...
Noves hordes d'admiradors del Coyote Bar es preparaven per assetjar la Catherine, cada cop que tornava de la barra o del lavabo havia d'esperar que acabés de ballar amb el nou pretendent. La darrera vegada estava ballant amb un tiu immens, la tenia encavalcada a l’alçada de la cintura i feia que se la follava al ritme de la música, el seu espectacular cos reverberava les salvatges envestides, tota ella estava en èxtasi.
Aquella imatge em feia mal, sortir de festa amb la Catherine era molt estressant. Ja no va tornar amb mi després d'aquell ball, la nit s'acabava però una darrera sorpresa m'esperava abans d'anar a dormir.
Noves hordes d'admiradors del Coyote Bar es preparaven per assetjar la Catherine, cada cop que tornava de la barra o del lavabo havia d'esperar que acabés de ballar amb el nou pretendent. La darrera vegada estava ballant amb un tiu immens, la tenia encavalcada a l’alçada de la cintura i feia que se la follava al ritme de la música, el seu espectacular cos reverberava les salvatges envestides, tota ella estava en èxtasi.
Aquella imatge em feia mal, sortir de festa amb la Catherine era molt estressant. Ja no va tornar amb mi després d'aquell ball, la nit s'acabava però una darrera sorpresa m'esperava abans d'anar a dormir.
Continua a Minsk (tercera part)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada